Registre
0007 - Matt
Per la ment d’en
Matt comencen a aparèixer tot d’imatges profetitzants de què pot acabar passant
en els següents minuts si emprenen el camí de les armes. Coneix molt bé
l’organització policial i militar i ara mateix estan en el seu territori, en
minoria no aconseguiran sortir d’aquí en vida. Decideix doncs, passar a l’acció
però amb una tàctica menys agressiva. Surt del seu camuflatge apareixent a
escena per interrompre el caos que estaba a punt de generarse.
- Què estan fent? Es pot saber quin
problema hi ha amb les identificacions? - Espeta en Matt mentres es dirigeix al
primer guàrdia que ha tret l’arma i que ara se’l mira curiós, atret en certa
manera per les seves paraules, però amb la pistola encara en mà.
En Matt no sap si
aconseguirà imposar la seva voluntat a les ments animals, però torna a
projectar la pregunta, lletra a lletra, so a so i veu com aconsegueix entrar en
la ment simple i plana d’aquest ranger babuí. La ment de primat intenta
resistir-se però no té èxit. En Matt pot arribar a ser molt perspicaç i
convincent.
- Si us plau, torni a comprovar la
seva pantalla. NO hi ha cap problema amb
el Tinent de Corbeta.
- Disculpi sergent Tom - diu el
guarda de rostre simiesc després de tornar a mirar la pantalla iescanejar-lo a
ell mateix - no hi ha cap problema, sembla un petit error inicial. Els deixem
seguir amb la seva feina.
- No pateixin, de fet ja estem
acabant.- Respira profundament i sembla que el silenci posarà punt i final al
diàleg quan els ulls d’en Matt s’il·luminen i un somriure depredador se li
dibuixa al rostre. - Però… si fossin tan amables de guiar-nos cap a la sortida
... no tenim res més a fer aquí, hem vist tot el que necessitàvem.
- Sí, i tant Sargent Tom, és per
aquí. - El cos pelut dona mitja volta i arrenca a caminar.
La veu dolça de la
Knutt apareix a la seva ment. Serena i somrient felicita a en Matt per la seva
intervenció, que catalogaria com divina, si no fos perquè fa temps que els dos
van deixar de creure en poders sobrenaturals més enllà de la seva ment i la
seva psique. Ara la seva veu es dirigeix a tots:
- Matt, ho has aconseguit. Ens has deixat via lliure i pel que veig tots
s’estan movent ja cap a altres zones. Ha corregut la veu que les nostres
identificacions són correctes i sembla que no ens tornaran a molestar per ara,
almenys aquests. Però a tots, no ens relaxem, la comissaria segueix segellada.
Seguim endavant i sortim d’aquí el més ràpid possible.
Sion, a tu t’envio els mapes, ens veiem al passadís que
et marco. Més enllà hi ha una sala, crec que de descans, i diria que no hi ha
ningú. Vigila però.
Registre 0008 -
Queran
A molts els genera repugnància, fàstic i rebuig. L’ús que
se’n va fer, els experiments fallits i molts altres en són els motius
racionals. Però ells només veuen la carcassa, la pell que sagna, l’alçada
pueril i un rostre infantil sense arribar a accedir a la part habitada d’aquest
cos. Molts ja hauran oblidat com els
nostres avantpassats van néixer en forma criatura i van anar creixent fins a
formar-se persones… No puc evitar veure dins d’aquest despreci, un despreci
paral·lel cap al éssers simples, de carn i ossos, que molts consideren
inferiors i denigrants. Éssers que van ser el bressol de la humanitat. I
nosaltres, avui i aquí, en som l’evolució, no hauríem de despreciar tant allò
que fa segles vam ser. En Sion me’ls recorda, i la seva mirada lluny de ser
pueril transmet una força vital que tants altres voldrien tenir. I en canvi,
molts el tractaran amb despreci per ocupar un cos d’infant, o potser apartaran
la mirada amb fàstic, pobres curts de mira. No sé què va empènyer a en Sion a
viure dins d’un morf neotècnic, sovint es tanca en banda i no es deixa mostrar
del tot. Petit i gran company de ciències, d’alguna manera el sento proper, la
seva aparença desperta en mi els records dels avantpassats que en el seu dia
van marxar de la Terra i em genera un sentiment de protecció cap a ell.
En Queran surt dels
seus pensaments més profunds com despertat per la Moon i veu per fi sortir en
Sion de la sala amb una expressió d’alleugeriment al rostre. Els músculs d’en
Queran es comencen a relaxar poc a poc, tornant en la posició d’alerta i
preparat per la fugida, però el rostre ha deixat entreveure certa
tranquil·litat al veure tornar el seu petit company sa i estalvi.
- No hi havia ningú. Knutt, gràcies per mostrar-me el camí! Esteu tots
bé? Estava preocupat. - La seva veu infantil, sempre
atenta amb la resta de l’equip, ressona dins les seves ments.
Tots fan un símbol
assertiu a la malla i segueixen en moviment sincronitzat cap a la sortida
principal de la comissaria. Han deixat enrere sales d’interrogatori,
passadissos i ascensors que travessen l’edifici con venes buides.
- Queran?
- Si, Moon?
- Us esteu ja acostant a la recepció. Només us en separa aquesta porta
automàtica, però vigila amb el guàrdia, no fa cara de bons amics.
El primer en
acostar-s’hi és en Matt, decidit, però la porta roman tancada. Frena el pas i
al cap d’uns segon la porta s’obre sola. És la màgia de la Knutt que des d’un
racó torna ara del seu subconscient amb una brillantor als ulls causada per
l’èxtasis de l’èxit:
-
Nois, això ha estat bufar i fer ampolles - diu
per la malla.
- Queran, massa fàcil, massa ràpid, vigila! -
L’adverteix la seva musa sempre alerta. El guàrdia ja ha tret la pistola i els
amenaça, fent saltar totes les alarmes de la Comissaria.
Ni en Matt
aconsegueix convèncer-lo ni sotmetre’l ara, el combat sembla inevitable. L’Èrix
passa a l’acció, i un dolç caos de trets, foc i fum se succeeix.
La ràbia encén en
Queran, la seva expressió lluny de la nostàlgia habitual que desprèn, s’omple
d’ira. La visió de veure com disparen als seus companys i com en Sion s’amaga
per protegir la pila i el seu petit cos poden amb qualsevol racionalitat. De
les seves mans comencen a créixer unes urpes afilades, un implant que rememora les
capacitats animals dels felínids i de les anguiles, unes urpes que volen deixar
sentir al guarda la descàrrega elèctrica que l’hauria de deixar atordit amb un
sol cop. Les paraules no han tingut èxit i ara vol frenar aquesta bogeria abans
que sigui massa tard però perd el control de si mateix, amb tota la fura del
seu atac fa un pas en fals, caient sobre el mostrador, les urpes es claven
dissortadament en la fusta clàssica, just davant del guarda que s’aparta
ràpidament, evitant que ni tan sols s’hi acosti.
- Shit! Pensa intentant alliberar les seves
mans.
Registre
0009 - Èrix
Una seqüència
d’imatges apareixen pel seu visor, implacable en el combat l’Èrix es prepara,
tot observant com en Matt tira una granada de fum i comença a córrer cap a la
porta. Una jugada un pèl arriscada, els pot generar cobertura però a la vegada
els farà més difícil atacar-los i deixar-los el camí lliure.
L’Èrix, com un
ésser superior, escolta la Calíope i repassa la posició dels seus companys. “Pobre ésser esquifit i no qualificat per
aquestes situacions” pensa quan veu en
Sion amagat. La Knutt, amb els ulls tancats i el maxilar apretat, està fent un
esforç d’algun tipus però sembla que no se’n surt i que aquest cop no podrà
vèncer les defenses de la comissaria, més li val que canviï d’estratègia perquè
deixar-la segellada no ajuda gens. I en Queran, aquest encara segueix atrapat
en una fúria que l’ha encegat en un dels pitjor moments. Oportú com ell sol.
Tot seguit, la
Calíope li marca al mapa la darrera posició coneguda dels seus enemics. El
ranger més proper és la seva primera víctima, s'abalança cap a ell clavant-li
una ganivetada que el deixa fora de joc. Aixeca el cap i veu el combat entre
“el segador”, un oficial ben entrenat amb un perillós morf de combat, i en
Matt. El primer li dispara amb unes bales que lluny de fer-li massa mal el
deixen visible per tots en les seves ments.
- Erix això eren bales buscadores. Ara tothom el podrà veure. Sempre ens
acaben portant problemes. En Matt ha perdut l’avantatge que volia causar amb el
camuflatge del fum.
- Gràcies Calíope, sort en té l’equip de tenir-me a mi, si no la lluita
estaria perduda.
Un a un els ràngers van caient entre
ganivetades i bales. Quan ja només en queden dos, comença a observar com en
Queran arriba a deslliurar-se de les seves pròpies urpes.
- Ja era hora Queran! T’uniràs tard a la festa, per variar! - El to de veu sorneguer de l’Èrix dibuixa una ganyota al rostre d’en
Queran.
- Vinga va no et passis Èrix - li respon tot
entrant a la cabina on ara queda el cos inert del rànger que abans se li havia
escapat.
En Queran desapareix sota la seva caputxa. Com
la Knutt, ara és ell qui s’aïlla del món, dels trets, de les bales, de la remor
de la vida i la mort que va inundant la recepció d’una comissaria sumida en el
caos. No és a temps d’observar gaire què fa però ho pot imaginar, de sobte se
sent un so sec i metàl·lic seguida d’una veu victoriosa:
- A tots, porta exterior oberta. Ja podeu anar a la sortida principal,
recordeu que ens espera el nostre transport. A tocar el dos abans que arribin
més reforços. - Sembla que per fi en Queran ha fet
quelcom de bo!
Comença a veure en Sion corrent, utilitzant
qualsevol moble o cadira com a cobertura. La història ve de lluny, en alguna
missió es va quedar coix i quelcom li va passar que el va marcar de per vida.
Encara recorda el dolor d’aquella ferida tot i que ara ja no en queda ni
rastre.
Ara és la seva. El fum comença a disipar-se i
localitza la posició exacta del segador, un ésser dissenyat pel combat. Amb un
parell de passes s’hi acosta i l’ataca. Ell es gira, amb uns ulls mecànics
encegats d’una ràbia impossible en un objecte. Quan l’Èrix ha perdut la empenta
de l'atac, el segador troba que és el seu torn de trinxar-lo i l’apunta amb
l’arma. La metralladora, en comptes de disparar fa un soroll electric estrany i
fumeja lleugerament. En un segon atac,
empès per la adrenalina i la desesperació, desenfunda un sabre làser i
s'abalança contra l’Èrix, que a l’estar més calmat, llegeix l’acció i aprofita
per desfer-se del segador. Aixeca el cap d’agafar l’espasa que senduu com
trofeu i ja no hi ha ningú . Ell és el darrer en abandonar la comissaria i
pujar al cotxe del rànger renegat que els havia estat proporcionant ajuda fins
aleshores.
- Arranca - li crida mentres tanca la porta.
Comença una persecució frenètica pels carrers
de Nova Shangai. Els ràngers els segueixen i per uns moments els tenen a sobre,
els embesteixen però el renegat aconsegueix mantenir el control. Quantes
vegades havia estat ell el perseguidor? Algunes però no masses… les seves dots
de conducció són apreciades però no suficients.
La Knutt i en Queran, un al costat de l’altre,
amb la mirada absent i els ulls en blanc estan en un silenci absolut. Sembla
que treballin en equip quan de sobte la Knutt exclama:
- El tenim! Tenim el cotxe dels
ràngers controlat - obre els ulls de bat a bat, mirada penetrant i vibrant,
plena d’emoció continguda.
- Apagueu la bobina! - Crida l’Èrix
per la malla. La jugada mestra que culmina la seva fugida.
Veuen com l’altre vehicle comença a descendre
fins que el perden de vista, a la llunyania escolten l’explosió i poden
imaginar-se com s’estimba contra la superfície de Mart.
Missió complerta. Tornem a la nau. L’Èrix mira
el punt de lagrange, el punt d’equilibri entre la inèrcia i la gravetat, on se
situen les estacions espacials, on la gravetat les subjecta evitant que es
deixin anar a la deriva, però sense atreure-les cap al planeta. El perfecte
equilibri.
Ara només queda entregar la pila cortical a la
nostre Router de Firewall, Euridin. No semblava una missió fàcil i no ho era,
com tantes altres vegades, es juguen la vida sense saber perquè. Però
compleixen, i això per ell és suficient.
Entradas
